Jordi Pujol
Editorial /11 de gener de 2012
Sembla que hi ha un increment del sentiment independentista a Catalunya. I és lògic, atesa l’evolució de la política estatal envers el nostre país. Tot i que és difícil calibrar la importància d’aquest fet, i tampoc no sabem si pot ser durador o no. En part, dependrà del tracte que rebi Catalunya els propers anys.
I en part, del treball intern de reflexió i de sensibilització que es faci a Catalunya.
A propòsit d’això un dels arguments que sovintegen és el de la viabilitat de Catalunya com a estat independent. Sobretot de la viabilitat econòmica.
Parlem-ne.
No tindria sentit basar aquesta afirmació en la mesura de l’economia catalana. Sense moure’ns d’Europa hi ha molts estats independents molt més petits, menys competitius i menys oberts econòmicament que Catalunya. I evidentment menys forts. Dels Països Bàltics a Eslovènia la llista és llarga. Passant per Irlanda o Islàndia. Tots ells països ben consolidats. O la mateixa Dinamarca, avui país modèlic, no perquè hagi tingut una història fàcil ni per abundància de recursos.
Una altra cosa a considerar podria ser el que la independència de Catalunya representés de pèrdua del mercat espanyol. Que encara és molt important, tot i que durant els darrers vint anys el pes de l’exportació ha augmentat molt en l’economia catalana. I continua augmentant.
En tot cas és evident que una independència, sobretot si és molt sobtada, pot crear problemes. Però amb quina intensitat i per quan de temps?
A hores d’ara a Catalunya aquest és un tema ja bastant estudiat. Per gent competent. Per exemple, per Jacint Ros Hombravella a La viabilitat econòmica de la independència de Catalunya, per Modest Guinjoan i Xavier Quadras a Balanç econòmic de la independència o Les raons econòmiques de la independència del Cercle Català de Negocis. Estudis que no amaguen els problemes que en un primer moment hi podria haver –com n’hi va haver a Finlàndia, a Estònia, a Eslovènia o a Àustria mateix quan es va desfer l’Imperi austrohongarès–, però que es podrien superar com s’han superat en aquests casos. Per cert, brillantment.
Però malgrat tots aquests exemples i raonaments, poden quedar dubtes sobre la viabilitat econòmica d’una Catalunya independent. En canvi, sobre el que hi ha pocs dubtes és sobre la inviabilitat econòmica i social d’una Catalunya condemnada a viure en el règim polític i econòmic que ens vol imposar l’Estat espanyol.
Després d’un període d’aproximadament trenta anys –més o menys de 1970 a 2000– durant el qual va semblar que Catalunya podria aconseguir un estatus dins l’Estat espanyol que assegurés la seva identitat i fes possible el seu potenciament econòmic i social, per tant també la seva cohesió, ara hem entrat en una etapa que si no s’atura ens porta a una situació d’indefensió col·lectiva. I de no viabilitat. O sia, que el problema no és tant si seria viable o no una Catalunya independent, sinó que si les coses continuen com fins ara el que no serà viable és Catalunya com a economia expansiva i potent, com a societat equilibrada, justa i cohesionada, com a cultura moderna. I no ho seria sobretot per l’ofec econòmic que progressivament l’Estat li va aplicant.
És a dir, la qüestió de la viabilitat o no viabilitat de Catalunya ja no es planteja només –ni segons com principalment– com a interrogant referit a una hipotètica independència, si no com a conseqüència molt real, gens hipotètica, de la continuïtat del tracte econòmic que Catalunya rep, cada vegada més asfixiant.
Sense un bon finançament –que no vol dir de privilegis ni insolidari, però en cap cas espoliador– Catalunya anirà caient en la inviabilitat. I no només econòmica, sinó de tot el seu conjunt.
Per què?
Sense un finançament just anirem perdent pes econòmic. Però també recularem en altres aspectes tant o més essencials. Un de molt important: el nostre estat del benestar. És a dir, les escoles, la sanitat, la gent gran i la gent dependent, els serveis socials en general, etc. Tot són coses que fan que la gent d’una país estigui atesa i se senti atesa. Això és important a tot arreu. Sobretot a tot Europa, que ha fet del tracte just i humà a la seva gent una bandera, un tret d’identitat. Doncs bé, a Catalunya encara ho és més. Perquè som un país amb poc poder polític i amb poca capacitat de coacció. I, per tant, ha de mantenir la cohesió de la societat i el sentit de pertinença de molta gent oferint-li un model de país i de societat obert, atent a les necessitats de la gent i amb perspectiva de progrés, és a dir, amb un bon funcionament de l’ascensor social. I això encara és més indispensable i urgent perquè som un país amb molta immigració (en percentatge, el que n’ha tingut més d’Europa del 2000 ençà), molt diversa i de vegades d’integració difícil. És a dir, som un país que només pot mantenir la seva cohesió i la seva identitat si és capaç de crear una societat realment integradora. Per mentalitat, però també pel servei i les perspectives que pot oferir a tots els que hi viuen.
Conclusió:
Com ens deia fa un parell d’anys un comissari de la Unió Europea, la dificultat gran per a una Catalunya independent no és econòmica. Podria tenir dificultats inicials, però clarament superables. De fet, Catalunya té molta més potència i possibilitats que molts estats europeus independents de fa temps o de fa pocs anys. La dificultat, afegia el comissari, seria política. Radical oposició espanyola, reticència de la Unió Europea (com la va tenir amb Eslovàquia, Eslovènia i Croàcia o com, arribat el cas, la tindria amb Escòcia) i necessitat d’assolir una clara majoria social i referendària. Tot plegat, no impossible, però sí més difícil que la viabilitat econòmica. Però el que és més clar de tot és que Catalunya sí que seria inviable –independent o no– sense un poder polític i uns recursos econòmics que li permetessin crear una societat justa, cohesionada, integradora i convivencial. Amb sentit de pertinença i amb possibilitats de promoció. I això té dos components: una mentalitat oberta i integradora i uns recursos econòmics suficients. I això segon ara no ho tenim, ni el Govern espanyol està disposat a donar-nos-ho.
O sia que podríem ser conduits a la inviabilitat de Catalunya com a país, dintre o fora de l’Estat espanyol, no per les conseqüències econòmiques de la independència, sinó per la impossibilitat –a causa de la discriminació econòmica– de donar resposta des de Catalunya a les necessitats de creació de riquesa, de suport a la nostra llengua i a la nostra cultura i sobretot de construir una societat realment vàlida per a tots els ciutadans. Això, tant o més que cap altre argument, seria una raó de pes per a optar per la independència.
.JPG)
