En Sostres se'n va a Formentera...

Així va caure Roma
Salvador Sostres
Uns dies a Formentera. El privilegi de ser en un hotel silenciós i molt bonic, apartat del món, la gent diu que és idíl·lic perquè afavoreix el repòs i perquè les vinyes i les oliveres i de nit les estrelles fan un paisatge ben dolç; però jo que no estic cansat, que del món no em cal apartar-me'n sinó ser-ne al rovell de l'ou, Manhattan, París, Londres, la petita humiliació de Barcelona; jo que estimo l'asfalt, els llums de neó, el Tirsa i el seu bullici, l'udol de les ambulàncies quan tenen pressa; em sembla que tot aquest silenci i tots aquests camins de pedra són només ideals per al suïcidi. Però mira, hi ha aire condicionat i una certa idea de l'ordre s'imposa; el llit és gran i d'una gran comoditat. Quan davalles al centre de l'illa, a les platges i als restaurants -per dir-ne d'alguna manera- que hi ha al voltant, tot és una gran vulgaritat. Així va caure Roma, el dia que algú va decidir estiuejar. Tot aquest espectacle degradant de la platja, la majoria dels cossos despullats, papers de plata, neveretes, Entrepans, olor de marihuana; el sol que cau infernal, indomable, aquestes pells que ja mai més no tornaran a ser blanques, així va caure Roma i aquests són els bàrbars d'ara. Cada era mor devorada pels seus bàrbars, i la precarietat tecnològica de l'illa, la manca absoluta de qualsevol valor amb què un noi de 1975 hagi estat educat i la total falta de respecte al més mínim sentit jeràrquic et fa pensar en totes les vegades que el món ha estat pres pels salvatges. Així va caure Roma. Així es va prendre la Bastilla. Així van inventar-se les bermudes. Així l'esquerra va entrar a Palau i tot seguit al Drolma, com a l'abordatge. Algú va posar-se crema, va jeure en una platja i van començar a caure les coses que estimàvem.