Qui no ha conegut un 'guillem'...?

LLIR ENTRE CARDS
Guillem el dels grans
Quan treballí en un conegut diari de Barcelona van proposar-me de col·laborar en un suplement destinat a la gent jove. El segon del director de la revista, el segon o el tercer, ara no ho recordo, era un tal Guillem, amb molts grans a la cara, llefiscoset càrrec intermedi que volia escriure els articles que ell no podia escriure damunt dels meus textos: ara canviant-te el títol, ara afegint-hi frases completament absurdes, ara retallant el paràgraf que donava sentit al que estaves dient. Em tractava amb condescendència, em deia que havia d'escriure d'una manera més professional i m'animava a aprendre d'ell. No me'l vaig creure mai, però hauria pogut creure-me'l, i aprendre d'ell a ser un fracassat. Ara han passat els anys i fa unes setmanes el vaig veure feinejant a l'Antena 3, anant d'aquí cap allà, fent de reporter collons i parlant de les coses més absurdes que et puguis imaginar. El que m'havia d'ensenyar. El professional. Bé, de vegades em pregunto què hauria estat de mi si t'hagués fet cas, Guillem. Què cony, Guillem: Guillermo, que és com et diuen a la tele. Les teves nocions de periodisme no t'han permès ni salvar el nom, xaval. Jo, en canvi i com sempre, a disposar: si vols un dia et convido a un tallat. Quan un creu que ja no ha d'aprendre res pot donar-se per acabat. Però no has d'anar més distret, noi que avui comences a escriure o a dirigir una empresa. Hi ha molt Guillermo solt que voldrà explicar-te com funcionen les coses en realitat. Hi ha molt incapaç que t'hi vol convertir a tu també, per venjar-se del seu calvari. Intenta-ho, cau, aprèn, torna't a aixecar. Sigues tossut, posa-hi hores de treball. Tingue's ídols, mata'ls. Si te'n surts, felicitats. Però si has de fracassar que sigui per culpa teva i no per les lliçons de qualsevol pallasso que passava pel costat.
Salvador Sostres