UN GAT ESVENTRAT

Ahir vaig veure un gat mort al bell mig de l’autopista. Mort i rebregat, com solen quedar els gats atropellats. He sentit dir que els gats s’espanten amb els fars i que de sobte es queden quiets i aleshores són atropellats. El gat esventrat per haver-se espantat pels fars. També nosaltres tenim por d’alguns fars i per culpa de quedar-nos quiets ens passa la màquina per sobre, i ens quedem tirats en qualsevol racó de món, sense saber què fer o a on anar, o potser morts en la pitjor de les circumstàncies. Fa alguns dies que intento reflexionar sobre la fragilitat. Sobre la força i la fragilitat que tenim i que patim, que ens exalta i que els deixa paralitzats. No semblem els mateixos, però som els mateixos que fem heroicitats i que ens podem a tremolar. Els mateixos que escrivim amb la força de les ventades i les marees i després ens quedem mirant un gat destrossat, els mateixos que alcem imperis impensables i després una paraula que ens diuen ens deixa ben desconcertats. Força i fragilitat, juguem amb el món com si fos una pilota de platja i encabat depenem d’un gest, d’un sms que mai no acaba d’arribar, d’una paraula amable; i som els mateixos que empenyem el destí al capdavant d’un exèrcit invencible. Els estels i el fangar fa paüra pensar com d’aprop estan. Sentir que som immortals i veure el gat que s’ha quedat quiet: i tot plegat, enmenys d’un minut de temps. El cos ple de perills i l’ànima d’immensitats, la mala salut de ferro i el sentiment que no encaixa i que tot ho fa trontollar. Cada dia que passa ens va posant més al davant de tota la cruesa que ens perotoca i que projectem, i la visió d’aquesta cruesa no ens torna més savis, com tot el que hem conegut fins ara, sinó que ens deixa més paralitzats, com el gat davant dels fars. No sé si un horror ve cap a nosaltres i ens passarà per sobre deixant-nos fets una piltrafa. Sí sé que a partir d’una certa edat, i d’una certa interioritat, el que vas descobrint no t’és de cap utilitat i a partir d’aquell moment has de carregar-ho, carregar amb el que saps de nou, que no és gens agradable. Un gat esventrat al mig de l’autopista no és cap lliçó de res ni se’n pot elevar cap metàfora. Podríem ser nosaltres, i de fet hem estat nosaltres en situacions no tan tràgiques, però igual d’incomprensibles. Tampoc això no és cap metàfora de res i simplement passa. Hi penses una estona, en silenci. Després algú diu alguna cosa, el cotxe arriba a lloc o reps una telefonada. I un altre assumpte centra el teu interès, però ja mai més és com si no hagués passat res.

Salvador Sostres