CRÍTICA

Si la cosa funciona, de Woody Allen

Ja no espero res de les pel·lícules de Woody Allen però no trobo mai l’ocasió de deixar d’anar-les a veure. Hi ha un humor, una estètica. Per tant he anat a veure Si la cosa funciona i m’ha semblat una peça molt útil per explicar la decadència moral d’Occident. Cal dir que és un plaer poder-ho fer des de la calma que sempre proporciona el bon gust del senyor Allen. Hauríem de poder debatre i explicar-nos sempre des d’aquesta alçada. La decadència no és que es torni menys decadent però pots comentar-la amb molta més gràcia. El primer paradigma del senyor Allen és que no hi ha cap principi ni moral, i la majoria de les coses que ens passen són fruit de l’atzar. Pensa que els catòlics són retardats mentals o bé que pateixen alguna mena de repressió sexual. Els dos creients que hi surten, de fet, acaben igual: la dona vivint amb dos homes que tot el dia se la tiren indistintament, i per amunt i per avall; i l’home acaba sortint de l’armani i anant a viure amb un que coneix al bar. No cal dir que abans l’home i la dona eren un matrimoni i que s’associa divorci a llibertat. Aquest és el cor ideològic de la pel·lícula, que és un cant a l’escepticisme, al relativisme i a una única possibilitat atzarosa, física i gens moral, de la felicitat. Després hi ha la cosa de la dona. El tractament que rep en general la dona a les pel·lícules del senyor Allen i a Si la cosa funciona en particular. El senyor Allen té un públic femení i feminista molt devot, especialment a Barcelona i a Catalunya, cal dir-ho. I cal dir també que, en general, però sobretot en aquesta darrera obra, les dones hi apareixen com éssers completament menros, amb tota classe de tares i retards intel·lectuals. Només els concedeix la gràcia de redimir o arrodonir els homes a través de la seva bellesa física. Ni els més casposos apologetes de la dona/objecte no s’havien atrevit mai a tant. Em pregunto en què deuen pensar les dones i sobretot els feministes quan veuen aquesta pel·lícula. Em pregunto què és exacatament el que els fa gràcia. Les dones segons Woody Allen són frívoles, analfabetes i estúpides, no tenen ànima ni cap possibilitat de generositat, les que no són histèriques d’entrada s’hi acaben tornant i la seva major aportació a la humanitat és quan ens fan de minyones i callen. No sé en què deuen pensar les feministes de Catalunya quan va a veure pel·lícules com aquesta ni perquè encabat els fan tanta ràbia alguns dels meus articles. Si al costat de Wody Allen jo semblo la mala bèstia de la Lidia Falcón! Com massa sovint li passa a un ampli espectre del públic català, crec que molta gent que va a veure al Woody Allen van amb tants prejudicis positius sobre l’autor, i tan convençuts que participar acríticament del seu humor els torna més intel·ligents, que riuen sense ni saber de què riuen, sense plantejar-se si hi estan a favor o en contra, si així quan s’acaba la sessió poden alçar-se de la butaca amb el geni confirmat. Fa una barreja d’angúnia i llàstima.

Pel que fa a l’humor, tot i que encara hi ha alguns gags bons, l’enginy d’Allen ha baixat sensiblement la qual cosa és comprensible si pensem en la seva avançada edat. Recorre amb una facilitat demagògica a l’acudit, a la sal gruixuda i al joc de paraules. Això del protagonista adreçant-se als espectadors és de primer de bàsica. Alguns moments absurds tenen el seu encant, i de tota manera cal dir que un mestre sempre és un mestre, fins i tot quan l’està cagant.

Els interiors de cases i locals continuen sent deliciosos, i tot i que el Manhattan d’altres pel·lícules m’ha semblat molt més bell i interessant, aquests suburbis tenen també el seu encant i Allen sap perfectament com ensenyar-te’l.

La idea de món que hi ha rere el film és ridícula i no funciona. Woody Allen explicita perfectament en aquesta pel·lícula el seu fracàs personal i la seva escassa solidesa intel·lectual.

Salvador Sostres