Aquella dona casada

Quna era més jove, o molt jove, per dir-ho potser d’una manera menys inexacta, vaig tenir algunes aventures amb dones casades. Recordo especialment una d’aquestes dones, no era de Barcelona però venia un cop a la setmana a la ciutat. Sopàvem. Després anàvem a l’habitació de l’hotel on s’estava. Li agradava de fer-ho mentre telefonava al seu marit per dir-li bona nit. Jo era relativista i jovial, estava plenament immers en la meva etapa socialista. Escrivia llibres en castellà. Lucía. De matinada deixava l’hotel i tornava cap a casa. Em sentia l’heroi de l’antifaç, omnipotent, immortal. Ara m’he casat i recordo amb horror algunes d’aquelles escenes. He après que no puc amb tot, que és enlluernadora la nostra fraglitat, i he modificat amb escreix el meu concepte d’heroicitat. Que tots podem ser algun dia el marit enganyat és una sensació amb què has d’aprendre a viure quan et cases amb la més bella i la més intel·ligent de la festa. Aquesta humiliació amb què de sobte podries trobar-te sol i derrocat, i no sabries què fer ni on anar. Aquest atac massiu contra les fibres amoroses. Ara m’avergonyeix haver estat còmnplice d’aquella barbàrie. El seu marit era un imbècil però se l’estimava. Ella era bonica i seductora i tenia aquesta crueltat tan femenina, amb l’afegit sàdic de voler fer-ho mentre parlava amb ell per telèfon. Al final es van separar però em sembla que el pobre home mai no va conèixer la devastació que es produïa cada nit que la seva dona dormia a Barcelona. Als nois més joves us dic: sempre hi ha un dia en què la veritat sobre les teves limitacions t'és minuciosament mostrada, i aquell dia lamentes el mal que vas fer pensant que eres més fort i més llest que els altres. Hi ha un penediment que sempre arriba tard i ja no hi ha res a fer, però volia deixar clar el meu. Aquella devastació de cossos incendiats, ella en tenia 34 i jo 23 i va ser una de les moltes maneres que vaig tenir de descobrir el món des de l’arrogància amoral de l’ètica del plaer i el jo, sense cap consciència profunda dels altres. Ara m’avergonyeix haver participat d’aquell insult extraordinari, i no només per la constatació que l’insultat podria ser jo sinó perquè he vist pots acabar amb la vida d’un home si dispares al centre del seu amor. Perquè sé com estimo la meva dona i el que hi ha en joc. Perquè sé com cau el teló quan el teu personatge mor, i m’indigna la crueltat, la violència de les dones. Aquest quirúrgic fer mal, aquesta capacitat de destruir el món tantes vegades com siguin capaces d’imaginar-se’l.

Salvador Sostres