No votaré

He de dir que finalment no aniré a votar el dia 13 de juny. Sempre he dit que no votar és de covards, i ho penso de veritat. Amb el Barça és diferent, perquè és el meu club privat i no la meva nació. No és gaire diferent, però és igual. No penso fer l’esforç de responsabilitat que tantes vegades demano als altres quan s’acosten unes eleccions nacionals. Primer perquè estic tan trist i tan desfet per la circumstància que el Jan Laporta deixi de ser el president del Barça, que tots els altres candidats, al seu costat, em semblen putes de saldo i cantonada. Després perquè no n’hi ha cap que m’agradi: el Sandro no és res més que la seva bona planta i el seu odi al Jan, el Marc és un traidor, el Jaume és més ruc que fet d’encàrrec i el Benedito encara és més ase que el Jaume, que ja és dir. Però en fi, tot això ja ho sabia abans de donar la meva signatura al Marc i al Ferran Soriano. El que m’ha fet decidir per l’abstenció, el que m’ha fet sentir desconvocat a les urnes és un programa que ahir va emetre TV3 sobre els quatre candidats. El desencís vingué per una pregunta que tots ells havien de respondre sobre el pitjor defecte o el pitjor error que havia comès el Jan sent president. Tant el Marc, com el Sandro com el Benedito van dir que aquest pitjor error havia estat barrejar el Barça amb la política, moment en el qual vaig apagar la tele i vaig decidir que aquestes eleccions no eren les meves. És cert que el Jaume Ferrer no va cometre la baixesa de dir-ho, i el felicito, però el veig tan soca que em sento incapaç de superar la vergonya intel·lectual que em faria votar-lo.

S’ha de ser tan cuc, i tan miserable, per dir que és un error que un home s’estimi la seva nació; s’ha de ser tan impresentable i tan fastigós per retreure-li a un president del Barça que faci servir el club d’esperó nacional, que no vull saber res de la gentola que així pensa i així parla. Els trobo el detritus mateix d’una societat ingrata, captiva, molt poc intel·ligent, que es mereix totes les cadenes que la facin caure.

Preferiria que no haver d’acabar així, però no aniré a votar perquè el fàstic m’ha col·lapsat i tot té un límit. Ni puc votar una nul·litat com en Ferrer, ni puc votar un cretí com el Benedito, ni puc votar un nen atractiu per fora però buit per dins com en Sandro, que l’únic projecte que té com a president són els seus negocis personals i demostrar que és millor que el Jan. Podria haver votat fins i tot el Marc si “només” hagués traït el meu amic, però és que al reportatge d’ahir va trair la meva nació i em va insultar acusant-me de defecte, perquè jo sóc dels que penso que el futbol és política, que el major encert del Jan ha estat recuperar el fil entre el Barça i Catalunya; i també perquè si Marc Ingla va criticar aquesta reconciliació com a socialista, m’hi pixoi m’hi cago, i si la va criticar perquè el pobre és curt i no s’adona que tot és política, doncs curt per curt més m’estimaria votar el Jaume, que com a mínim és "el nostre" curt. Que tampoc penso fer-ho, esclar, perquè a diferència del Marc, que és un relativista sociata, el Jaume és realment curt.

De manera que ja ho saben: res. M’és igual qui guanyi. Tots em fan el mateix fàstic. I com que tots quatre han dit que la seva prioritat és renovar el Pep, doncs això: el Pep. El Barça ara és el Pep, el Barça com a símbol ara està encarnat en l’esperit del Pep, tot el que estimo i espero del meu club ho estimo i ho espero d’ell, i la presidència que la degradi qui vulgui. Quincalla.

No voldria ni de fet podria acabar la cançó sense reiterar la profunda frustració i el profund dolor de quedar-me sense president Laporta, en tots els aspectes i de tots els temps el millor.

Salvador Sostres